QUÈ DESVETLLAT TINC L’ESPERIT. QUÉ DESVELADA TENGO EL ALMA. Carme Raichs

esperit

QUÈ DESVETLLAT TINC L’ESPERIT

Que desvetllat tinc l’esperit!
Potser vol ensenyar-me un altre indret?
Potser resta cansada de tants rius
plens de llàgrimes grises?
Vull penjar al penjador
vent captaire, tantes penes
i, escombrar les derrotes que ens pintem;
uns miralls deformats de nostra imatge,
penjats a la paret per la dama vida,
amb cares d’arlequí rialler i trist.
Tristeses, pensaments d’un breus moments;
despertes del teu somni de cristall;
es trenca en mil bocins que al llambregar-los
multipliquen la imatge reflectida
en uns trossets perfectes d’un mateix.
Reculls amb plaer tants records:
amor, entre els amors,
rialles, amistat i llàgrimes.
La nit per fi s’acaba i deixo tantes ombres
al ventre de la llum d’aquest nou dia,
ell, va escombrant insomnis;
l’ànima, ho agraeix tot escalfant
la inquietud en el foc etern.

barra separadora

QUE DESVELADA TENGO ALMA

¡Que desvelada tengo el alma!
¿Tal vez quiere mostrarme otro paisaje?
¿Quizás esta cansada de los ríos
llenos de lágrimas muy grises?
Quiero colgar en el perchero,
del viento vagabundo, tantas penas,
y barrer las derrotas que nos pintamos;
espejos deformados de uno mismo
en la pared colgados por la vida
con cara de arlequín alegre y triste.
Pensamientos, tristezas de un momento;
despiertas de tu sueño de cristal;
se rompe en mil pedazos que al mirarlos
multiplican la imagen reflejada
en trocitos perfectos de uno mismo.
Recoges con placer tantos recuerdos:
amor entre amores,
sonrisas, amistad y lágrimas.
La noche terminó y dejó sus sombras
al vientre de la luz de un nuevo día,
él va barriendo insomnios
y el alma lo agradece calentando
la inquietud en su fuego eterno.

Deixa un comentari