LA NOSTRA GENERACIÓ
Dins d’una plenitud entre serena i inquieta, repassem sense pressa hores, dies, anys des de una perspectiva que l’ara i aquí ens dóna la retina un xic cansada, també una ment plena de fragments massa reals que ens fa bategar el cor amb un ritme gemegós pel cabal de experiències i de sentiments que ens han accelerat més que el ventilador a ple mes d’agost, i també ens ha sobtat, perquè no esmentar-ho, la glaçada que ha congelat alguna arteria.
Potser ha arribat l’hora de què mirem el que hem amagat a sota de la catifa que ens ha fet estar en silenci, perquè a la generació de la gent gran que passa dels setanta anys, ens van ensenyar que ho havíem d’entregar tot a canvi de res. I ara, que ens trobem quasi en la sala d’espera del que és inevitable, ens adonem que se’ns han escapat moltes coses. Que hem deixat de viure realment la nostra vida, per això ens sentim plens i buits alhora.
Plens de vida manllevada perquè els pertany a d’altres persones; unes persones que han xuclat part de la nostra, consentida amb la pròpia entrega, generositat i amor. I buits perquè quan han arribat els adéus lògics, ens han caigut les llàgrimes, mes tot i això el nostre amor els va saber fer créixer amb unes lleugeres ales, és llei de vida i la generositat d’una mare és contemplar el seu magnífic vol.
Mes els anys passen amb l’alegria de les arribades i amb les llàgrimes dels que ens deixen amb un fort buit latent, i entre unes coses i altres ens arriba la decadència d’un cos cansat i dèbil que té, més hores que mai, per repassar amb una calma una mica massa serena el que ha estat la nostra vida fins ara, i la conclusió és que, la nostra generació, ens sentim estafats.
NUESTRA GENERACIÓN
Dentro de una plenitud entre serena y inquieta, repasamos sin prisa horas, días, años desde una perspectiva del ahora y el momento nos da una retina un poco cansada, también una mente llena de fragmentos demasiado reales que nos hacen latir el corazón con un ritmo quejoso, por el caudal de experiencias y de sentimientos que nos han acelerado más que el ventilador en pleno mes de agosto, y también nos ha sorprendido, porque no decirlo, la helada que ha congelado alguna arteria.
Quizá ha llegado la hora de mirarlo el que hemos escondido debajo de la alfombra, que nos ha hecho guardar silencio, porque a la generación de la gente mayor que pasa de los setenta años, nos enseñaron que lo teníamos que entregar todo a cambio de nada. Y ahora, que nos encontramos casi en la sala de espera de lo inevitable, nos damos cuenta de que se nos han escapado muchas cosas. Que hemos dejado de vivir realmente nuestra vida, por eso ahora nos sentimos llenos y vacíos a la vez.
Llenos de vida alquilada porque les pertenece a otras personas; unas personas que han ingerido parte de la nuestra, con nuestro permiso, a través de la propia entrega, generosidad y amor. Y vacíos porque cuando ha llegado la hora de las despedidas lógicas hemos derramado alguna lágrima. Mas nuestro amor generoso les supo hacer crecer unas ligeras alas; es ley de vida que la generosidad de una madre contemple sus magníficos vuelos.
Mas los años pasan con la alegría de las llegadas, y con las lágrimas por los que se van dejándonos un vacío profundo y latente. Y entre unas cosas y otras nos llega la decadencia de un cuerpo cansado y débil que tiene más horas que nunca, para repasar con toda la calma, quizás demasiado serena, lo que ha sido nuestra vida hasta hoy, y la conclusión es que, nuestra generación, se siente estafada.
Taller de poesia de la gent gran de Sant Boi 