Diuen que… Dicen que… per Carme Raichs

Diuen que la gent gran a certa edat som invisibles; que el nostre protagonisme a l’escena de la vida declina i que ens tornem, realment, invisibles a dintre d’un món en que només té cabuda l’impuls -no de la experiència- sinó de l’energia captivadora de la joventut.
Els jubilats, la gent gran, us puc assegurar que no estem caducats i que no som invisibles, ja que cada dia el mirall ens reflecteix una imatge que ens agrada; és viva i plena d’il·lusió, de projectes per a treballar una bellesa activa, digna i positiva per a fer-nos engrassar la corda del nostre rellotge biològic.
Som conscients que no som ni prínceps ni fades de cap conte, senzillament, som realistes i acceptem les nostres misèries i les nostres grandeses.
La vida és tan curta, i l’ofici de viure-la és tan difícil, que ens adonem que tardem massa en madurar, i que les vertaderes realitzacions, i més belles, ens venen quan menys les esperes.
Hem de pensar que si volem tenir el mar, només hem d’obrir les mans però, si les tanquem per a retenir-lo, ens trobem amb les mans buides.
El mateix ens passa amb els amics; els amics autèntics els hem de donar llibertat per deixar que facin el seu camí. Si els vols retenir els perds, perquè són com els ocells, volen i venen perquè el seu afecte és etern si sabem cuidar el tresor de l’autèntica amistat.
I, encara podríem afegir, en relació als fills: si els volem amb generositat –els fills- els hem de deixar-los créixer, i el més important, saber-los deixar marxar. Si ho fem així els veurem tornar madurs i segurs en ells mateixos, tot el contrari de si els volem retenir, ja que la poseció ens els fa perdre.
Hem de saber alliberar-nos de la mania de posseí i retenir. Som tots com aquestes flors boscanes que s’obren de cara al cel sense retenir res.
La Terra, la família, els amics, els tenim per a gaudir-los i estimar-los en el nostre curt o llarg camí, però mai no per a posseir-los.
Qui ha dit que la gent gran som invisibles?

 

Dicen que la gente mayor a cierta edad somos invisibles; que nuestro protagonismo en la escena de la vida declina, y que sin remedio nos volvemos invisible dentro de un mundo en que solo tiene cabida el impulso –no de la experiencia- sino de la energía competitiva de la juventud.
Los jubilados, la gente mayor, os puedo asegurar que no estamos caducados y que no somos invisibles, porque cada día el espejo nos refleja una imagen que nos gusta; es viva y llena de ilusiones, de proyectos para trabajar una vejez activa, digna i positiva para hacernos engrasar la cuerda de nuestro reloj biológico.
Somos consciente que no somos ni príncipes ni hadas de ningún cuento, sencillamente, la gente mayor, somos realistas y aceptamos nuestras miserias y nuestras grandezas.
La vida es demasiada corta, y el oficio de vivirla es tan difícil que nos damos cuenta que tardamos demasiado en madurar, y que las verdaderas realizaciones y las más bellas, nos llegan cuando menos las esperamos.
Hemos de pensar que si queremos tener el mar, sencillamente, solo tenemos que abrir las manos –si estamos con el- pero, si las cerramos para retener-lo, nos encontramos con las manos bacías.
Lo mismo pasa con los amigos; a los amigos auténticos les tenemos de dar la libertad para que hagan su camino, si los queremos retener los perdemos porque son como los pájaros que van y vienen; más su cariño es eterno si sabes cuidar el tesoro de la autentica amistad.
Y aun podríamos agregar sobre los hijos: si los queremos con generosidad –a los hijos- tenemos que dejarlos crecer, y lo más importante, tenemos de saber dejarlos marchar. Si lo hacemos así los veremos regresar maduros y seguros de si mismos, todo lo contrario de si los queremos retener, ya que la posesión nos los hace perder.
Tenemos de liberarnos de la manía de poseer y retener. Somos todos como estas flores de bosque que se abren de cara al cielo sin retener nada.
La Tierra, la familia, los amigos, los tenemos para quererlos y para disfrutarlos en nuestro corto o largo camino, pero nunca para poseerlos.
¿Quién ha dicho que la gente mayor somos invisibles?