Nous aires per aquesta web…

Benvolgudes i benvolguts,

Iniciem una nova ètapa en aquesta web amb una sèrie d’escrits que ens parlaran sobre ENVELLIMENT ACTIU, digne i positiu. Esperem amb això donar nova vida a la web i poder continuar oferint-vos reflexions interessants i coses noves per aprendre.

A més a més i com a novetat, cada article estarà escrit tan en català com en castellà, per tal de poder arribar a més gent.

Amb els nostres millors desitjos,

Carme i Gabri.

Sant Boi, juny de 2011.

¿PESAN LOS AÑOS? – PESEN ELS ANYS?

 

Por: María Lancho Moreno

Quiero deciros que yo soy una persona mayor. Lo sé porque acabo de cumplir sesenta y cinco años y ese es requisito imprescindible para pasar a ser de la tercera  edad.

¡Qué bien, Cuanto me gusta presumir de años!, sobre todo porque me siento igual que antes de cumplirlos, o mejor si cabe. Es un lujo poder contarlo, por eso os pregunto, ¿los años pesan?
Yo creo que no. Los años son el más preciado valuarte que podemos ostentar.

Tenemos: los que alcanzamos la madurez un tesoro de valor incalculable. Los años son como los libros, por malos que sean siempre enseñan  algo y el cúmulo de ese aprendizaje acaba por darnos multitud de conocimientos, que en ningún caso hay que menospreciar.

Conseguir una buena salud física y mental depende  de nosotros. El ejercicio, el comer de forma adecuada e incluso el pensar siempre en positivo, nos  ayudará a superar cual quier escollo: ante esta vorágine social que tiende a usar y tirar.

Nosotros queremos seguir siendo parte integral de la misma y los únicos requisitos que reclamamos son ser tratados de igual a igual. Seguimos teniendo ganas de aprender, de enseñar, de dar y recibir. Por tanto aún somos útiles. Tenemos intacta la capacidad de amar y nos gusta sentirnos amados, queremos recibir besos, abrazos y el calor de la vida.

Para que no desvíen la mirada de nosotros, debemos transmitir energía y felicidad. Si, ya sé,  tenemos algunas arrugas, pero sólo son las huellas del camino recorrido, un largo y fructuoso tiempo vivido, pero con una meta aún lejana. Por tanto demostremos la madurez que hemos tenido la suerte de adquirir a lo largo de los años.

===============================================

Sóc una persona gran. Ho sé perquè tot just he complert seixanta  cinc anys i això és un requisit previ per a convertir-se en una persona de la tercera edat.

Què bé, com m’agrada presumir d’anys!, sobre tot perquè  em sento com abans de complint-los, o millor, si és possible. És un luxe poder explicar-ho, per tant us pregunto: els anys pesen? Jo crec que no. Els anys són el més  preuat estendard que podem lluir.

Tenim -els que arribem a la maduresa- un tresor d’inestimable valor. Els anys són com els llibres, per dolents que siguin,  sempre ensenyen alguna cosa, i en el bagatge d’aquet aprenentatge finalitza sempre per donar-nos una gran quantitat de coneixement, que en cap cas s’ha de menysprear.

Aconseguir una bona salut física i mental depèn de nosaltres, l’exercici, menjar bé i fins i tot pensar sempre en positiu, ens ajudarà a superar qualsevol obstacle.

Nosaltres, la gent gran, volem seguir sent part integral de la societat i els únics requisits que reclamem són: ser tractats de igual a igual. Ens agrada aprendre, ensenyar, donar i rebre. Per tant estem sent persones útils.

Tenim la capacitat d’estimar cada dia més i ens agrada sentir-nos estimats; reben petons, abraçades junt amb la calidesa de la vida. Així que no desvien la mirada de nosaltres, hem de transmetre energia i  felicitat.

Sí, ja ho sé, tenim algunes arrugues però, són només signes del camí llarg i fructífer de tot un temps aprofitat al màxim; amb un objectiu final encara llunyà. Per tan, demostrem la maduresa que hem tingut la sort d’adquirir -tot pujant l’escala dels anys- la saviesa que ens dóna el fer-nos grans.

Poesia per a la convivència. El poder de la mirada. Per Carme Raichs.

La mirada aixopluga a tanta gent.
Transmets, a través d’ella mots callats
plens de veu, tot donant sentiments ferms;
a voltes de dolor que vas untant
amb el xarop del teu caliu.
La mirada comprèn diàlegs
que transmets en els gestos
que ens parlen pel llenguatge dels sentits.
Uns sentiments massa guardats per por
de que ens trenquin la pell de la tendresa.
Si poguéssim voldríem ser un foc
per escalfar tantes mirades fredes
que vaguen migs perdudes per l’asfalt.
Resseguim el silenci cridaner
per ofegar els vells perjudicis.
La llum de la mirada duu l’amor.
Engolim les tempestes, fem sortir
el sol a dins de l’ésser que no vol
anar amb els ulls tan clucs.
Girem la pàgina i obrim els ulls,
no per mirar, sinó per veure-ho tot,
amb els colors exactes, i copsar
aquest poder de la mirada;
que a voltes fa tan mal
i altres ens cura.

La mirada abraza a tanta gente.
Transmites a través de ella palabras mudas
llenas de voz repartiendo sentimientos vivos;
a veces de dolor que vas untando
con el jarabe de tu calor.
La mirada comprende diálogos
que transmites con los gestos
que nos hablan del lenguaje de los sentidos.
Unos sentimientos guardados por miedo
de que nos rompan la piel de la ternura.
Si pudiéramos quisiéramos ser el fuego
para calentar tantas miradas fías
que andan medio perdidas por el asfalto.
Reseguimos el silencio lleno de voces
para apagar los viejos perjuicios.
La luz de la mirada lleva amor.
Traguémonos las tempestades,
hagamos salir el sol dentro del ser
que se ha cansado de ir con los ojos cerrados.
Pasemos la página y abrimos los ojos
no para mirar, sino para verlo todo
con los colores exactos y observemos
el poder de la mirada;
que a veces nos hace tanto daño
y otras veces nos cura.

Diuen que… Dicen que… per Carme Raichs

Diuen que la gent gran a certa edat som invisibles; que el nostre protagonisme a l’escena de la vida declina i que ens tornem, realment, invisibles a dintre d’un món en que només té cabuda l’impuls -no de la experiència- sinó de l’energia captivadora de la joventut.
Els jubilats, la gent gran, us puc assegurar que no estem caducats i que no som invisibles, ja que cada dia el mirall ens reflecteix una imatge que ens agrada; és viva i plena d’il·lusió, de projectes per a treballar una bellesa activa, digna i positiva per a fer-nos engrassar la corda del nostre rellotge biològic.
Som conscients que no som ni prínceps ni fades de cap conte, senzillament, som realistes i acceptem les nostres misèries i les nostres grandeses.
La vida és tan curta, i l’ofici de viure-la és tan difícil, que ens adonem que tardem massa en madurar, i que les vertaderes realitzacions, i més belles, ens venen quan menys les esperes.
Hem de pensar que si volem tenir el mar, només hem d’obrir les mans però, si les tanquem per a retenir-lo, ens trobem amb les mans buides.
El mateix ens passa amb els amics; els amics autèntics els hem de donar llibertat per deixar que facin el seu camí. Si els vols retenir els perds, perquè són com els ocells, volen i venen perquè el seu afecte és etern si sabem cuidar el tresor de l’autèntica amistat.
I, encara podríem afegir, en relació als fills: si els volem amb generositat –els fills- els hem de deixar-los créixer, i el més important, saber-los deixar marxar. Si ho fem així els veurem tornar madurs i segurs en ells mateixos, tot el contrari de si els volem retenir, ja que la poseció ens els fa perdre.
Hem de saber alliberar-nos de la mania de posseí i retenir. Som tots com aquestes flors boscanes que s’obren de cara al cel sense retenir res.
La Terra, la família, els amics, els tenim per a gaudir-los i estimar-los en el nostre curt o llarg camí, però mai no per a posseir-los.
Qui ha dit que la gent gran som invisibles?

 

Dicen que la gente mayor a cierta edad somos invisibles; que nuestro protagonismo en la escena de la vida declina, y que sin remedio nos volvemos invisible dentro de un mundo en que solo tiene cabida el impulso –no de la experiencia- sino de la energía competitiva de la juventud.
Los jubilados, la gente mayor, os puedo asegurar que no estamos caducados y que no somos invisibles, porque cada día el espejo nos refleja una imagen que nos gusta; es viva y llena de ilusiones, de proyectos para trabajar una vejez activa, digna i positiva para hacernos engrasar la cuerda de nuestro reloj biológico.
Somos consciente que no somos ni príncipes ni hadas de ningún cuento, sencillamente, la gente mayor, somos realistas y aceptamos nuestras miserias y nuestras grandezas.
La vida es demasiada corta, y el oficio de vivirla es tan difícil que nos damos cuenta que tardamos demasiado en madurar, y que las verdaderas realizaciones y las más bellas, nos llegan cuando menos las esperamos.
Hemos de pensar que si queremos tener el mar, sencillamente, solo tenemos que abrir las manos –si estamos con el- pero, si las cerramos para retener-lo, nos encontramos con las manos bacías.
Lo mismo pasa con los amigos; a los amigos auténticos les tenemos de dar la libertad para que hagan su camino, si los queremos retener los perdemos porque son como los pájaros que van y vienen; más su cariño es eterno si sabes cuidar el tesoro de la autentica amistad.
Y aun podríamos agregar sobre los hijos: si los queremos con generosidad –a los hijos- tenemos que dejarlos crecer, y lo más importante, tenemos de saber dejarlos marchar. Si lo hacemos así los veremos regresar maduros y seguros de si mismos, todo lo contrario de si los queremos retener, ya que la posesión nos los hace perder.
Tenemos de liberarnos de la manía de poseer y retener. Somos todos como estas flores de bosque que se abren de cara al cielo sin retener nada.
La Tierra, la familia, los amigos, los tenemos para quererlos y para disfrutarlos en nuestro corto o largo camino, pero nunca para poseerlos.
¿Quién ha dicho que la gente mayor somos invisibles?